Hi ha una branca del saber, que és la lingüística, i malauradament no és corrent trobar tractats de divulgació o articles periodístics que parlin sobre temes del llenguatge. I si el gran públic ho conegués, veurien que no són temes tan àrids com sembla. El llenguatge és l'exteriorització del pensament. Quan pensem, parlem mentalment en la nostra pròpia llengua. Una persona pot parlar perfectament una llengua forana, però quan medita, quan reflexiona, ho fa en la seva llengua. La llengua va lligada irremissiblement, diguem-li, a l'esperit o la psique, o als sentiments d'una persona; en aquest sentit jo no admeto de cap manera el bilingüisme. És molt corrent el cas d'un infant que a casa seva i amb molt encert i bon sentit dels pares i avis creixi en una llar en què el pare li parla català i la mare castellà o a la inversa. I també el cas que els pares li parlin tots dos castellà i l'àvia li parli català, perquè viuen fora de Catalunya, i els nens passen les vacances amb els avis que parlen català. En aquest casos semblaria que els nens que han crescut entremig de dues llengües serien bilingües; doncs no és així ja que quan tenen un sentiment interior pensen en una de les dues llengües, amb seguretat en la llengua de la mare. I ara ve la qüestió on vaig a parar. La gent castellana diu: «Los catalanes entre ellos hablan en catalán». Ells i en general la gent que només coneixen una llengua, i més encara si es tracta d'una llengua d'àmbit estatal, no es fan el càrrec que per a la gent catalana la seva pròpia llengua, en la qual pensen, es lamenten i els que resen, resen, és a dir, és la llengua dels seus propis sentiments. Com jo dic sempre la llengua va lligada fortament a l'esperit. Ara em passo al bàndol contrari; el mateix passa a la gent catalana. Comenten que una certa família no catalana, que fa molts anys que són a Catalunya i que tots ells parlen un català col·loquial, com un nadiu del país, parlen entre ells, en família, castellà. Doncs és el mateix cas d'incomprensió com en el cas contrari. I ara hi ha una idea fins i tot d'algun català que ha arribat a dir que Catalunya és bilingüe. Això es una idea completament estúpida i de gent curta de gambals. Si miréssim les llengües que es parlen a Catalunya avui dia, hauríem de dir que és un país poliglot o multilingüe. El fet és que a Catalunya tos els catalans parlen el castellà perfectament, llevat de la pronunciació de les vocals, més obertes o més tancades, en relació amb el castellà. I gran quantitat de gent d'altres regions que han vingut a Catalunya, que parlen un català sense accent de gent forana.
En resum, a Catalunya la gent són monolingües catalans que parlen perfectament castellà, i hi ha gent monolingüe castellana que parlen perfectament català. La llengua del país és la catalana, l'altra l'han portat de fora. En resum, a Catalunya parlen castellà els forans que no han après el català o que no el volen parlar i els catalans, que a aquests els parlen castellà per cortesia o per evitar-se problemes. Doncs a Catalunya ja varen tenir prou, amb la derrota de l'11 de setembre de 1714, quan en Felip V amb el Decret de Nova Planta del 1716 va abolir els furs a Catalunya i a tota la Corona d'Aragó, ja va donar ordre a les autoritats de prohibir la llengua, però a poc a poc perquè la gent no se n'adonés; després varen venir les prohibicions de la llengua catalana, durant la dictadura d'en Primo de Ribera i de l'època del franquisme, i jo, que encara que no sóc català d'origen, sinó de naixement, ho entenc perfectament, és el que penso, que gat escaldat té por de l'aigua freda.
COMENTARI:
prò com molt bé diu la noticia la llengua va lligada a l'esperit de la persona, ja que una persona pot parlar dos o més llengues, però la seva llengua, amb la que s'identifica, està directament connectada amb el seu pensament, aquella llengua en la que reflexiona serà la seva llengua.
Cadascú és lliure d'escollir la llengua en la que vol parlar, però hauria de tenir l'obligació de parlar en la llengua en la què parlen els seus conciutadans; és igual que la gent que arriba a Espanya aprèn castellà, per aquesta regla els que arriben a Catalunya haurien d'apendre català....
Per a la gent catalana la seva propia llengua és la llengua dels seus sentiments.
Segons Pérez i Grasa a Catalunya parlen castella els fornas que no han après el català o que no el volen parlar i els catalans que a aquests els parlen castellà per cortesio o per evitar-se problemes. Aquest punt mirat amb progunditat és cert, hi estic d'acord amb ell, però a primera vista, qualsevol persona que el miri veura que se'n desprèn un fort sentiment catalanista per part de l'autor. Sentiment amb el que estic totalment d'acord però hauriem de buscar una forma d'expressar-lo diferent, perquè si bé és cert que desde l'antiguitat la nostra llengua s'ha vist sotmesa al castellà, i ara podem gaudir de la nostra llengua en escoles, televisió, premsa.... Així que crec que el sentiment lingüístic hauria de ser prou satisfactori, tot el que hi ha darrera, com el sentiment independentista és molt més radical i de caire molt més problemàtic politicament parlant (sentiment amb del que també sóc partidària).
