Avui explicaré un conte....
Perquè m'encanten... perquè treballo amb nens i també m'encanten...
Però sense cap dubte el que més m'agrada és explicar contes i veure les caretes que fan!!
IMAGINACIÓ!!!!


EN PATUFET

Ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:
”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”I en Patufet, de lluny, els contestava:“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:“Patufet, on ets? Patufet, on ets?I en Patufet contestava:“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.I aquest conte s’ha acabat.




ESPERO QUE US HAGI AGRADAT!!!

EL LLENGUATGE COM UNA ADAPTACIÓ (ressenya del text en anglès)

Aquest text defensa la teoria de que la facultat del llenguatge és una complexa adaptació biològica lligada a una selecció natural d'ús del coneixement a l'hora de comunicar-se. Però aquesta teoria intenta suscitar la controvèrsia: prova d'això són els nombrosos debats que s'han fet sobre l'evolució del llenguatge des de 1990. El diseny del llenguatge és el més adhient? Aquesta pregunta és de difícil resposta. Jo no sé si és el millor diseny per al llenguatge però el que si sé és que aquest diseny funciona ja que ens relacionem i comuniquem amb plenitut.

L'evolució del llenguatge s'ha d'analitzar des de el mateix llenguatge. L'aspecte més important del llenguatge és el seu poder experessiu: té l'habilitat d'intercambiar un il·limitat nombre d'idees de una forma estructurada, dóna la màxima tranferència possible d'informació .

La paraula tracta el lèxic mental amb la capacitat de memoritzar una llista infinita dels conceptes. És un signe arbitrari, una connexió entre senyal i concepte compartits per els membres d'una mateixa comunitat. Hem après a fer la connexió entre so i significat, encara que la paraula no tingui res a veure amb l'objecte o idea amb el que s'identifica, per fer això utilitzem símbols bidireccionals. Un cas molt interessant són els nens que estan aprenent a parlar, aquests tenen l'habilitat d'entendre als altres individus però estan a l'espera de ser entesos. Però no aprenem a combinar aquestes paraules per convertir-les amb frases (cada individu té l'habilitat de generar un infinit nombre potencial de frases, cadascuna de les quals correspondria a un pensament diferent) d'aquesta facultat en diem gramàtica.

I aquí és on entra la sintaxi, que és el component que combina paraules i verbs amb frases i construccions lèxiques. L'ambigüetat d'una frase depèn de l'interpretació que fa l'individu miri l'informació del predicat. Però hi ha dos sistemes més de combinació: un és la morfologia on es troben els subfixes i els prefixes; i un altre és la fonologia on es combinene els sons de les paraules (això permet tenir un ampli vocabulari) i cada llengua té les seves estructures morfonològiques.

La gramàtica ha d'interactuar amb els quatre sistemes de la ment: percepció, articulació, coneixement conceptual i coneixement social.

Hi ha alternatives a la teoria del llenguatge com a adaptació? Una possibilitat és pensar que el llenguatge és una adaptació de si mateix, per tant, les capacitats cognocitives podrien ser la vertadera adaptació. Les bones teories sobre l'adaptació del llenguatge usen fórmules matemàtiques per mostrar els mecanismes del llenguatge eficientment. Això vol dir que l'alternativa presentada anteriorment és incompleta.

El llenguatge és un joc que requereix, com a mínim, dos participants, per això en tots els sistemes de comunicació els errors en la percepció són inevitables ja que cada individu pot tenir percepcions diferents d'una mateixa cosa, però això no passa sempre perquè sino la comunicació seria impossible.

La limitació de sons pot ser compensada amb l'estructuració de senyals i els sons en seqüència (això és el que anomenem paraules). Dintre d'un llenguatge, a mesura que es van afegint nous sons els vells deixen d'usar-se (així és com evoluciona la sintaxi i la semàntica).

Els models matemàtics i les simulacions per ordenador ens mostren els avantatges d'alguns punts de l'evolució del llenguatge com la selecció natural.

L'evolució és un canvi en les freqüències genètiques. La primera predicció de la teoria de l'evolució de la teoria de l'evolució del llenguatge és que deuen haber gens que tenen efectes diferents en l'esdevenir normal de les habilitats del llenguatge humà.

Existeixen alguns sindromes que van en contra de l'evolució com l'autisme, les persones amb retard o problemes lingüístics... Però els desordres del llenguatge poden ésser reduïts a un problema motor. La segona predicció és que en realitat hi ha molts gens dintre del llenguatge perquè si només en tingués un gen no hi hauria selecció natural. La predicció més important és l'evidència de la història de l'evolució.

El llenguatge es correspon a un diseny universal, una diseny universal, una base igual per a totes les llengues, hi ha quelcom comú però també alguna cosa que els diferència, majoritàriament sons, gramàtica i lèxic. Les alternatives són difícils d'evaluar perquè no s'han elaborat com a teories mecàniques, per això és tan difícil que sorgeixin noves teories.

NOTICIA 3

Vallès. No al criteri lingüístic

En resposta a la crítica d'ERC sobre el fet que no s'hagi programat cap concert en llengua catalana a l'amfiteatre del parc de Catalunya en el marc de la festa major, el tinent d'alcalde de Presidència, Lluís Monge, va dir que l'equip de govern no programa els concerts en funció de l'idioma. «Si algun dia vinguessin els Rolling Stones, no els reservaríem un espai perquè canten en anglès, sinó perquè acumulen molta gent.» Monge ha subratllat que a la festa major de Sabadell hi ha tots els elements de la cultura pròpia i tradicional catalana i ha advertit que és «perillós intentar fer diferenciacions per la llengua». Monge ha destacat que el govern municipal té el mateix interès a portar Antònia Font que Àlex Ubago a la festa major. D'altra banda, el tinent d'alcalde de Presidència ha respost aquells que critiquen la poca veu que es dóna a les entitats en l'organització de la festa: «Dir això és un tòpic de recurs quan no se sap gaire bé què criticar» i s'ha remès al programa, «en què un 99% dels actes estan organitzats per les entitats o amb la seva col·laboració».




COMENTARI:
Jo estic d'acord amb el què diu la noticia perquè sino comencem per la pròpia terra a difundir la música en català, qui ho farà? No crec que, a nivell lingüístic, poguem comparar l'Antònia Font (què m'encanta i per això vaig escollir aquesta notícia) amb l'Àlex Ubago (que, per a mi, té un estil musical que no m'agrada gens, massa comercial!!). Hem de defensar la terra des de la pròpia terra!

A més, és molt normal (i hauria de ser sempre així) que en les festes majors dels pobles toquin petits grups de la zona, i aquests molt sovint canten en català, sinó, hi ha un bon nombre de grups que canten en català que s'hi poden contractar.

ROBÒTICA MÈDICA (exercici)

Avui dia la robòtica ha abançat tant que arriba a camps tant complexos com la medicina. En altres camps, com a la indústria, els robots ja són molt sofisticats, tant que fins i tot han arribat a susbstituïr l'home, donat que el seu rendiment és molt superior a l'humà (ja que aquests no es cansen, no tenen problemes personals que l'afectin en el rendiment, no han de pagar seguretat social...) i el seu manteniment fa que estalviïn molt, ja que les màquines no tenen cap sou.

Fins i tot la robòtica ha arribat al camp de la cirurgia. Hi ha uns sofisticats robots anomenats laparoscòpics (o telemanipuladors) que ajuden al cirurgià en operacions incisives. La seva funció és introduïr dintre del pacient unes minicàmeres x tal de poder practicar la telecirurgia. El grau de sofisticació és tal que estàn controlats per la veu o per sensors al cap.

Hi ha un altre tipus de robots, els localitzadors, que exploren als pacients a través de sensors. El que fan és millorar la visibilitat x poder planificar millor l'operació i poder fixar les tragectòries del visturí per tal que no hi hagin errors.

Una altra part de la medicina on la robòtica ha fet grans passos ha sigut en les rehabilitacions (on els robots ajuden molt als pacients). Hi ha uns manipuladors que van incorporats a les cadires de rodes: són uns braços robòtics molt lleugers i que ajuden al minusvàlid a veure, menjar... Tasques molt bàsiques però que abans no podien fer sols. A més també han aconsseguit que aquests braços fagin tasques més complexes com posar un CD o introduïr un disc dintre de l'ordinador. Així doncs donen molta autonomia a l'invàlid. Altres exemples d'ajuda als minusvàlids són els robots sobre base mòbil, aquests a través d'uns sensors detecten obstacles i permeten el moviment per les diferents estances d'una casa, també hi ha robots fixos que ajuden a satisfer necessitats bàsiques o repetitives, o robots sobre guies que afaboreixen a l'integració laboral del minusvàlid ajudant-los a canviar papers de les fotocopiadores o fins i tot trucar per telèfon.

Acabaran els robots substituïnt a l'home també en el camp de la medicina? Esperem que NO, que ens ajudin i facilitin les tasques però que no ens substitueixin. Per això hi ha filòsofs i pensadors que es dediquen a investigar fins a on és ètic que arribi la tècnica. Ho fan a través d'estudis tecnoètics o bioètics. Una màquina mai no podrà ser igual que un home...

SCHOPENHAUER

Sense dubte és un dels meus filòfs preferits, ademés crec que encaixa molt bé dintre d'aquest blog ja que és anomenat el filòsof dels artistes.

Enmig d’un món de dolor sense fi, d’angoixa constant, d’una vida marcada per la insatisfacció sempre present, hi ha certs moments en què el temps s’atura, l’espai deixa de ser quelcom material, l’individu deixa de ser tal i de sobte ens trobem amb un objecte que esdevé Idea en la ment d’aquell indivudu que no ho és per uns instants, trencant la roda constant del dolor de la vida que porta a la mort, aquest instant és un instant de plaer estètic, i és el que Schopenhauer prova de dir-nos en el tercer llibre d’ "El Món com a Voluntat i Representació"; el llibre que s’atura en l’estètica i que la porta fins als seus límits (almenys si partim de les seves tesis i les prenem en la direcció en què ell les pren, no podrem anar més enllà).


Per a poder entendre la visió de l’art que proposa Schopenhauer, l’art com a representació, cal veure què és l’art i, primordialment, l’art en relació a la vida, així com explicitar certs punts/idees fonamentals per al desenvolupament de les seves tesis.

Així doncs començaré pel principal component de l’art, l’ésser humà, el qual té una força interior que el porta cap a una banda o una altra, una força anomenada Voluntat, que l’empeny a "voler", a desitjar, però quan ha assolit aquella cosa que desitjava, aquella fita, s’adona que al seu darrera n’hi ha més, i desitja llavors allò, i sempre igual, fent que la vida humana esdevingui una cadena inacabable de desitjos.

Però això, segons Schopenhauer, no porta a la satisfacció personal en assolir les fites desitjades, sinó tot al contrari, doncs l’home no es fixa en el que té sinó en allò que no té i que vol, cosa que li provoca una insatisfacció constant al llarg de tota la seva vida, un dolor que creix a cada moment i només es resol amb la mort (o s’atura momentàneament per la percepció estètica com veurem després), i tot això unit a l’angoixa que provoca en l’individu el viure en un món de relacions.

Aquest món de relacions és fonamental per a comprendre l’atac a la raó que porta a terme Arthur Schopenhauer, doncs l’home, normalment, es mou per la Voluntat (com hem dit abans), això fa que els objectes no siguin considerats com a tals, sinó com a meres relacions entre ells i/o entre l’objecte i la nostra Voluntat. I és en aquest terreny en el que es mou la raó, en el de les relacions, cosa que provocarà que no sigui una eina del coneixement, no podem conèixer les coses en sí a través de la nostra raó, perquè aquesta no va més enllà de les relacions, que alhora són mutants, variables i perennes. Això fa que la raó esdevingui una eina per a la supervivència, perquè, en definitiva, el món en el qual es desenvolupa la vida de l’individu, és el de les relacions, on actua la raó.

Les obres d’art només poden ser considerades un fi en sí mateixes, no entren en aquesta eterna cadena dels desitjos (quan s’està davant d’elles i un hi capta el plaer estètic, no són quelcom excepcionals si, per exemple, girem un quadre de cara a la paret), en la roda de tenir cert desitg com a fi i, un cop assolit deixa de ser tal fi per a assolir el següent desitg que torna a esdevenir un fi, i així successiva i eternament, sinó que no hi ha més enllà, no s’arriba a una contemplació estètica i es mira què hi ha després, en primer lloc perquè no hi ha rès, i en segon lloc, perquè no dona peu a un segon pas, no té sentit, no és un primer pas.

Dins del sistema de les arts hi trobem, suposadament en un esglaó per sobre l’arquitectura, la jardineria (considerada ella com els conjunts d’objectes naturals reunits al votant d’algun indret concret), però el que Schopenhauer ens ve a dir d’ella és que, a menys que es tracti d’una pintura, l’ésser humà hi té poc a veure i gairebé tota la bellesa prové de la naturalesa mateixa.

Abans ha quedat dit més amunt (i és que amb l’ordinador hem pogut tornar a fer vera aquesta expressió d’aquells que escrivien en un rull de paper contínu) que l’art és allò produït pel geni, la única utilitat del qual (si en podem dir utilitat) és la de fer visibles les Idees de la natura als subjectes amb menys esforç del que els caldria per a veure-les en la natura. Per tant, si la bellesa que s’hi troba en la jardineria és molta o poca, no serà en gran part degut a l’acció del geni, sinó a la natura mateixa.

Seguidament, a un nivell més alt i amb certa distància de les dues arts anteriors (podríem considerar que arquitectura i jardineria són dos esglaons del replà, i que ara comença la veritable escala) hi trobem la pintura i l’escultura, on dels dos elements que les composen abans esmentats, hi predomina la vessant més objectiva. Això s’explica perquè, en la majoria de casos, allò que hi ha representat no es correspon a cap fenòmen en particular, fins i tot és més bell que qualsevol dels individus de la seva espècie, això és perquè té caràcter genèric (tot i que també té un individual quan allò representat és un ésser humà, però aquest caràcter individual es veu separat del genèric, que és el que poseeix la bellesa), no es remet a una bellesa particular, sinó a la seva Idea.

A més, a la pintura, sota el caràcter s’hi troba la representació de la Voluntat en la seva major objectivació, on l’individu esdevé expressió d’un cert aspecte de la Idea de la humanitat.
Tant en la pintura com en l’escultura, l’aspecte material encara té força importància, el substrat material és l’emprat per l’artista-geni per a representar-hi les Idees, depenent així d’accidents com el color o la profunditat.

Aquesta és una gran diferència respecte a la literatura, doncs tot i que en un principi ens sembli que també depen del fonament material, només són conceptes que, en darrer terme són signes. Aquests conceptes perden tot el seu caràcter material esdevenint imatges intuïtives que pretenen mostrar els diferents matisos de l’essència humana. Ja no és sobre l’element material on podem intuïr les Idees sinó en la nostra intuïció on podem aprehendre les Idees de les imatges que ens hem format en ella.

Dins la literatura hi ha un "plus" afegit quan tractem la poesia, i és que en ella hi trobem la rima i el ritme, ambdues coses escapen a la raó, la superen, s’internen i actuen directament a l’esperit de forma irracional, l’omplen i afavoreixen aquella immersió de l’individu dins la intuïció, doncs el distreuen de passions i desitjos, centrant la seva atenció sobre les imatges que ofereix la poesia.

El nivell més alt de la literatura l’ocupa la tragèdia, perquè és la que més s’acosta a la realitat (tràgica, pessimista i amb resignació final), és el més fidel mirall del món i de la vida. En comú tenen poesia, pintura i escultura que totes tres es veuen regides pel principi de representació, doncs la seva finalitat darrera és la d’expressar Idees, la seva possible funcionalitat i/o la seva dependència de la materialitat resten en un terme molt més secundari, sobretot, com hem vist, a la literatura.

Així hem arribat al final de l’escala, doncs ens trobem la música, que no es troba al final del darrer esglaó sinó molts pisos pel damunt, molt més enllà del final de l’escala, i és que es tracta de quelcom singular.

NOTICIA 2

JOAN GRÍFOLS. CALAFELL (BAIX PENEDÈS)..
Els noms propis no s'han de traduir. Fer-ho és una descortesia si són persones, o una desnaturalització si són coses. Però com totes les bones normes hi ha tres excepcions; com són els noms dels papes, els dels emperadors i els dels familiars. En aquestos tres casos la desconsideració seria no fer-ho. Continuem: els papes perquè són la màxima autoritat, i que per extensió s'aplica als cardenals perquè és la primera figura religiosa del territori o bisbat; en el cas dels emperadors són la màxima autoritat de l'imperi, i per delegació també es tradueixen el reis o comtes perquè són la primera figura del reialme o comtat; finalment traduïm en senyal d'amistat els noms de familiars i evidentment també els dels amics. Arribem amb tot això a la nostra benvolguda autonomia, o país, o nació, o com es ho deixin dir; la màxima autoritat autonòmica és el Molt Honorable President de la Generaliat, i per tant encara que el seu nom de baptisme estigui escrit en castellà, que és com l'anomenen els seus pares, i amics seus andalusos, els catalans de nacionalitat i de parla l'hem d'anomenar Josep Montilla.Acabem: el dia que en Josep Montilla deixi el càrrec tornarem a dir-li José Montilla, però ... no tots, recordem la tercera exempció: per als amics que tingui de parla catalana encara seguiran/em dient-li Josep.



COMENTARI:

Aquesta és una petita notícia de caire lingüístic. Aquí hi ha una petita discusió: com hem de dir-li al President de la Generalitat Josep o José?
Jo crec que cadascú és lliure d'escollir com vol que l'anomenin. Si a ell els seus pares li van posar de nom José, perfecte, però no va ser una decisió seva. Amb els anys, les persones adoptem coneixements i creem els nostres sentiments, i si ell vol que li diguin Josep està en el seu dret i tothom ho hauria d'acceptar. Però tots sabem que ens tobem en un país on impera l'espanyol però dintre la nostra terra catalana NO, així doncs si una persona no és catalana de neixement però si de sentiment tractem-la com a un més dels nostres!
Com a petit incís d'aquest imperialisme del castellà per part dels espanyols, recordem aquell petit incident, on un "espanyolito" maleducat va cridar a en Josep Lluis Carod Rovira José Luís. Quina falta de respecte és aquesta? Si, per exemple, ell s'anomenés Jaime no li agradaria que li diguessin Jaume, així doncs demano una mica de respecte siusplau!

LLIBRE D'ESTIL: "EL PAIS"

He escollit el llibre d'estil de "EL PAIS", i a continuació em disposo a fer una breu descripció.

Es tracta d'un llibre de 667 pàgines escrites en castellà, on trobem un índex composat per tres grans blocs: manual, diccionari i apèndixs; també conté tres pròlegs escrits per J. Cebrio, J. L. Cabrián i J. Estefani; una breu introducció escrita en forma de carta. Dintre d'aquest llibre, també podem trobar dos diccionaris: un de sigles i acrònims i un de paraules (que ocupa la major part del llibre).

Aquest llibre és com un manual, on s'exposen tots els passos que cal seguir per a fer un text periodístic, només cal seguir-los. És de gran ajuda per als periodistes, facilita el seu treball a l'hora de escriure les noticies.

També conté les normes d'obligat compliment per a tots els càrregs del diari. Sense aquestes normes no podria sortir al carrer el diari, ja que cada secció tindria pautes i estils diferents.

I per finalitzar una cosa que m'ha cridat l'atenció: les normes ètiques que cal respectar, sense elles cadascú escriuria allò que li vingués en gana, i com a tot en aquest món, necessita unes normes ètiques per seguir. Està molt bé que estiguin redactades i que qualsevol lector pugui veure-les per poder saber si està dacord amb elles o no.