dissabte, 29 de desembre del 2007

SCHOPENHAUER

Sense dubte és un dels meus filòfs preferits, ademés crec que encaixa molt bé dintre d'aquest blog ja que és anomenat el filòsof dels artistes.

Enmig d’un món de dolor sense fi, d’angoixa constant, d’una vida marcada per la insatisfacció sempre present, hi ha certs moments en què el temps s’atura, l’espai deixa de ser quelcom material, l’individu deixa de ser tal i de sobte ens trobem amb un objecte que esdevé Idea en la ment d’aquell indivudu que no ho és per uns instants, trencant la roda constant del dolor de la vida que porta a la mort, aquest instant és un instant de plaer estètic, i és el que Schopenhauer prova de dir-nos en el tercer llibre d’ "El Món com a Voluntat i Representació"; el llibre que s’atura en l’estètica i que la porta fins als seus límits (almenys si partim de les seves tesis i les prenem en la direcció en què ell les pren, no podrem anar més enllà).


Per a poder entendre la visió de l’art que proposa Schopenhauer, l’art com a representació, cal veure què és l’art i, primordialment, l’art en relació a la vida, així com explicitar certs punts/idees fonamentals per al desenvolupament de les seves tesis.

Així doncs començaré pel principal component de l’art, l’ésser humà, el qual té una força interior que el porta cap a una banda o una altra, una força anomenada Voluntat, que l’empeny a "voler", a desitjar, però quan ha assolit aquella cosa que desitjava, aquella fita, s’adona que al seu darrera n’hi ha més, i desitja llavors allò, i sempre igual, fent que la vida humana esdevingui una cadena inacabable de desitjos.

Però això, segons Schopenhauer, no porta a la satisfacció personal en assolir les fites desitjades, sinó tot al contrari, doncs l’home no es fixa en el que té sinó en allò que no té i que vol, cosa que li provoca una insatisfacció constant al llarg de tota la seva vida, un dolor que creix a cada moment i només es resol amb la mort (o s’atura momentàneament per la percepció estètica com veurem després), i tot això unit a l’angoixa que provoca en l’individu el viure en un món de relacions.

Aquest món de relacions és fonamental per a comprendre l’atac a la raó que porta a terme Arthur Schopenhauer, doncs l’home, normalment, es mou per la Voluntat (com hem dit abans), això fa que els objectes no siguin considerats com a tals, sinó com a meres relacions entre ells i/o entre l’objecte i la nostra Voluntat. I és en aquest terreny en el que es mou la raó, en el de les relacions, cosa que provocarà que no sigui una eina del coneixement, no podem conèixer les coses en sí a través de la nostra raó, perquè aquesta no va més enllà de les relacions, que alhora són mutants, variables i perennes. Això fa que la raó esdevingui una eina per a la supervivència, perquè, en definitiva, el món en el qual es desenvolupa la vida de l’individu, és el de les relacions, on actua la raó.

Les obres d’art només poden ser considerades un fi en sí mateixes, no entren en aquesta eterna cadena dels desitjos (quan s’està davant d’elles i un hi capta el plaer estètic, no són quelcom excepcionals si, per exemple, girem un quadre de cara a la paret), en la roda de tenir cert desitg com a fi i, un cop assolit deixa de ser tal fi per a assolir el següent desitg que torna a esdevenir un fi, i així successiva i eternament, sinó que no hi ha més enllà, no s’arriba a una contemplació estètica i es mira què hi ha després, en primer lloc perquè no hi ha rès, i en segon lloc, perquè no dona peu a un segon pas, no té sentit, no és un primer pas.

Dins del sistema de les arts hi trobem, suposadament en un esglaó per sobre l’arquitectura, la jardineria (considerada ella com els conjunts d’objectes naturals reunits al votant d’algun indret concret), però el que Schopenhauer ens ve a dir d’ella és que, a menys que es tracti d’una pintura, l’ésser humà hi té poc a veure i gairebé tota la bellesa prové de la naturalesa mateixa.

Abans ha quedat dit més amunt (i és que amb l’ordinador hem pogut tornar a fer vera aquesta expressió d’aquells que escrivien en un rull de paper contínu) que l’art és allò produït pel geni, la única utilitat del qual (si en podem dir utilitat) és la de fer visibles les Idees de la natura als subjectes amb menys esforç del que els caldria per a veure-les en la natura. Per tant, si la bellesa que s’hi troba en la jardineria és molta o poca, no serà en gran part degut a l’acció del geni, sinó a la natura mateixa.

Seguidament, a un nivell més alt i amb certa distància de les dues arts anteriors (podríem considerar que arquitectura i jardineria són dos esglaons del replà, i que ara comença la veritable escala) hi trobem la pintura i l’escultura, on dels dos elements que les composen abans esmentats, hi predomina la vessant més objectiva. Això s’explica perquè, en la majoria de casos, allò que hi ha representat no es correspon a cap fenòmen en particular, fins i tot és més bell que qualsevol dels individus de la seva espècie, això és perquè té caràcter genèric (tot i que també té un individual quan allò representat és un ésser humà, però aquest caràcter individual es veu separat del genèric, que és el que poseeix la bellesa), no es remet a una bellesa particular, sinó a la seva Idea.

A més, a la pintura, sota el caràcter s’hi troba la representació de la Voluntat en la seva major objectivació, on l’individu esdevé expressió d’un cert aspecte de la Idea de la humanitat.
Tant en la pintura com en l’escultura, l’aspecte material encara té força importància, el substrat material és l’emprat per l’artista-geni per a representar-hi les Idees, depenent així d’accidents com el color o la profunditat.

Aquesta és una gran diferència respecte a la literatura, doncs tot i que en un principi ens sembli que també depen del fonament material, només són conceptes que, en darrer terme són signes. Aquests conceptes perden tot el seu caràcter material esdevenint imatges intuïtives que pretenen mostrar els diferents matisos de l’essència humana. Ja no és sobre l’element material on podem intuïr les Idees sinó en la nostra intuïció on podem aprehendre les Idees de les imatges que ens hem format en ella.

Dins la literatura hi ha un "plus" afegit quan tractem la poesia, i és que en ella hi trobem la rima i el ritme, ambdues coses escapen a la raó, la superen, s’internen i actuen directament a l’esperit de forma irracional, l’omplen i afavoreixen aquella immersió de l’individu dins la intuïció, doncs el distreuen de passions i desitjos, centrant la seva atenció sobre les imatges que ofereix la poesia.

El nivell més alt de la literatura l’ocupa la tragèdia, perquè és la que més s’acosta a la realitat (tràgica, pessimista i amb resignació final), és el més fidel mirall del món i de la vida. En comú tenen poesia, pintura i escultura que totes tres es veuen regides pel principi de representació, doncs la seva finalitat darrera és la d’expressar Idees, la seva possible funcionalitat i/o la seva dependència de la materialitat resten en un terme molt més secundari, sobretot, com hem vist, a la literatura.

Així hem arribat al final de l’escala, doncs ens trobem la música, que no es troba al final del darrer esglaó sinó molts pisos pel damunt, molt més enllà del final de l’escala, i és que es tracta de quelcom singular.

NOTICIA 2


JOAN GRÍFOLS. CALAFELL (BAIX PENEDÈS)..
Els noms propis no s'han de traduir. Fer-ho és una descortesia si són persones, o una desnaturalització si són coses. Però com totes les bones normes hi ha tres excepcions; com són els noms dels papes, els dels emperadors i els dels familiars. En aquestos tres casos la desconsideració seria no fer-ho. Continuem: els papes perquè són la màxima autoritat, i que per extensió s'aplica als cardenals perquè és la primera figura religiosa del territori o bisbat; en el cas dels emperadors són la màxima autoritat de l'imperi, i per delegació també es tradueixen el reis o comtes perquè són la primera figura del reialme o comtat; finalment traduïm en senyal d'amistat els noms de familiars i evidentment també els dels amics. Arribem amb tot això a la nostra benvolguda autonomia, o país, o nació, o com es ho deixin dir; la màxima autoritat autonòmica és el Molt Honorable President de la Generaliat, i per tant encara que el seu nom de baptisme estigui escrit en castellà, que és com l'anomenen els seus pares, i amics seus andalusos, els catalans de nacionalitat i de parla l'hem d'anomenar Josep Montilla.Acabem: el dia que en Josep Montilla deixi el càrrec tornarem a dir-li José Montilla, però ... no tots, recordem la tercera exempció: per als amics que tingui de parla catalana encara seguiran/em dient-li Josep.



COMENTARI:

Aquesta és una petita notícia de caire lingüístic. Aquí hi ha una petita discusió: com hem de dir-li al President de la Generalitat Josep o José?
Jo crec que cadascú és lliure d'escollir com vol que l'anomenin. Si a ell els seus pares li van posar de nom José, perfecte, però no va ser una decisió seva. Amb els anys, les persones adoptem coneixements i creem els nostres sentiments, i si ell vol que li diguin Josep està en el seu dret i tothom ho hauria d'acceptar. Però tots sabem que ens tobem en un país on impera l'espanyol però dintre la nostra terra catalana NO, així doncs si una persona no és catalana de neixement però si de sentiment tractem-la com a un més dels nostres!
Com a petit incís d'aquest imperialisme del castellà per part dels espanyols, recordem aquell petit incident, on un "espanyolito" maleducat va cridar a en Josep Lluis Carod Rovira José Luís. Quina falta de respecte és aquesta? Si, per exemple, ell s'anomenés Jaime no li agradaria que li diguessin Jaume, així doncs demano una mica de respecte siusplau!



dimecres, 19 de desembre del 2007

LLIBRE D'ESTIL: "EL PAIS"

He escollit el llibre d'estil de "EL PAIS", i a continuació em disposo a fer una breu descripció.
Es tracta d'un llibre de 667 pàgines escrites en castellà, on trobem un índex composat per tres grans blocs: manual, diccionari i apèndixs; també conté tres pròlegs escrits per J. Cebrio, J. L. Cabrián i J. Estefani; una breu introducció escrita en forma de carta. Dintre d'aquest llibre, també podem trobar dos diccionaris: un de sigles i acrònims i un de paraules (que ocupa la major part del llibre).
Aquest llibre és com un manual, on s'exposen tots els passos que cal seguir per a fer un text periodístic, només cal seguir-los. És de gran ajuda per als periodistes, facilita el seu treball a l'hora de escriure les noticies.
També conté les normes d'obligat compliment per a tots els càrregs del diari. Sense aquestes normes no podria sortir al carrer el diari, ja que cada secció tindria pautes i estils diferents.
I per finalitzar una cosa que m'ha cridat l'atenció: les normes ètiques que cal respectar, sense elles cadascú escriuria allò que li vingués en gana, i com a tot en aquest món, necessita unes normes ètiques per seguir. Està molt bé que estiguin redactades i que qualsevol lector pugui veure-les per poder saber si està dacord amb elles o no.

divendres, 7 de desembre del 2007

ILUSIONS ÒPTIQUES



Aquí pots veure un esquimal o el rostre d'un home. Què has vist primer?







Què veieu en aquest quadre de Dalí?